¿A qui pertany el significat de les paraules? Crear nous vocables, variar el significat dels antics, són pràctiques que fan avançar una llengua, li aporten les seves diferències i matisos. Però succeix massa sovint que en comptes de modificar el sentit d'una paraula per una voluntat pràctica d'adaptar-se a nous temps i usos, es carreguen les paraules de forma voluntària amb connotacions negatives. Pot ser una tasca subtil, o barroera. I en comptes d’analitzar amb calma qualsevol paraula, succeeix que amb algunes ens hi llencem a sobre. Les paraules ara semblen no ser lliures, porten la càrrega de qui més les ha utilitzat. Això no hauria de ser així: les paraules són lliures i són les que conformen el pensament - les paraules no haurien de ser projectils de carcassa dura. Les paraules s'haurien d'emprar pel seu significa real, no per la connotació de qui la utilitza.
En teoria, democràcia seria el lloc on es exercir el lliure dret de paraula, on es podria elevar el debat obrint totes les possibilitats. Cert, no tota proposta té dret a ser executada: però si més no, tota idea té dret a ser analitzada sense cap a priori. Tota idea o tota paraula té dret a existir per ella sola. El fet de recular davant un mot és la primera senyal que mostra que alguna cosa va de tort. Tirar-se enrere davant una paraula és negar la raó que l’estudiï, és associar-la massa d’hora a alguna connotació a priori, és corrompre el seu significat. Vol dir cedir a la imatge en detriment de la substància. Vol dir quedar-se amb allò superflu i immediat, evitant la dissecció posterior i honesta. A vegades aquesta operació és massa feixuga: ens fa por pensar, no fos cas que trobéssim que hem de canviar d’opinió.
Vivim en dies de velocitat, d’idees, d’imatges colpidores, on compten més els titulars que no pas les propostes plenes de matisos. Si bé el dirigent d’un país ha de ser en efecte algú que sàpiga moure’s entre aquestes eines de lideratge, motivació i empatia, no hauríem d’oblidar que la façana no ho és tot. El que s’aplica a un líder en concret, s’hauria d’aplicar a la democràcia en general. La democràcia és un sistema que requereix uns deures molt clars per la part de tots: el deure de ser responsable del seu propi país, mestre del seu futur. Però també el coratge de no obviar cap debat, de no criticar cap paraula pel que creiem que significa o pel que volem fer creure que vol dir. Que no se’ns acusi d’utilitzar cap paraula, que no ens en robin el significat intentant caricaturitzar-la. Sense donar la paraula, no hi ha debat.
Una democràcia que defuig la confrontació d’idees perd tota la seva essència, i ens aboca a una simplicitat que ens redueix fins i tot en la nostra qualitat de persones. Ens redueix a trenta segons d’espots televisius, ens limita als titulars dels diaris digitals. La democràcia que treu la vida a les paraules, les acaba dictant.
